Pel matí hem fet entrevistes a les nenes que viuen a City of Joy per conèixer-les millor i entendre la seva vida a l’orfenat. Algunes porten més de 5 anys aquí i d’altres fa relativament poc que han arribat. Tot i que jo a algunes ja les coneixia de l’any passat, em segueix impactant molt el camí que fan cap a l’escola. Totes hi van caminant i triguen entre mitja hora i dos hores, segons l’escola. A més, considero que en el seu camí es poden trobar molts perills. Coses així et fan reflexionar dels luxes que tenim a les nostres vides però que no els apreciem.
També hem pogut saber com es el seu dia a dia. Moltes d’elles es desperten a les quatre de la matinada per estudiar i cap a les sis es posen en marxa per anar a l’escola. Considero important mencionar la seva visió de futur. Totes volen anar a la universitat per estudiar medicina, periodisme, dret… En definitiva, totes tenen els mateixos somnis que pot tenir una jove a Catalunya. S’esforcen molt per aconseguir-ho i tenen clar que l’educació es la clau per triomfar.
Moltes d’elles es desperten a les quatre de la matinada per estudiar i cap a les sis es posen en marxa per anar a l’escola
Després, hem continuat amb la reforma de la casa 3 de l’orfenat. Els anglesos, amb la seva bona intenció, ens han volgut ajudar, però han acabat generant més contratemps. Els hem deixat sols un moment i han pintat les parets d’un altre color, bastant difícil de confondre, i una part de la casa ja estava pintada. La veritat es que ens estem tornant una mica més ‘zambianos’ i ens ho hem pres amb gràcia.
I després de sopar, hem anat a les cases de les nenes per ajudar-les a fer els deures de l’escola. Avui era un dia festiu, es celebrava el Heroes’ Day, i ahir van fer pont. El que sorprèn positivament és el nivell de l’escola. Des de fora podem pensar que fan coses molt bàsiques, però quan arribes a la casa i et demanen ajuda amb les matrius i cursen grau 12 (com un segon de Batxillerat) llavors et dones compte que no és així.
Víctor Navarro
